“Ni casament sense flors, ni enterrament sense plors”

Havíem imaginat el nostre casament des que vam decidir casar-nos: lloc, regals, menú, festa, convidats… “Tants?”, “Sí, tants. No vull que ningú falti en un dia tan especial”. L’últim any havíem invertit el nostre temps i els diners a organitzar-la, estàvem fent realitat el que un dia havíem imaginat. Així que vam fer la reserva al vell Ajuntament del meu poble. El pare del meu amic Lolo, regidor de tota la vida, i que ens havia vist créixer, ens casaria. Seria l’última cosa que faria abans de deixar el càrrec per jubilar-se.

Havíem reservat una de les sales per al banquet i després passaríem als jardins per fer-hi el ball. També teníem contractat el viatge de lluna de mel, 10 dies a Birmània.

Va arribar el 14 de març i també un estat d’alarma que obligava al confinament. La Covid-19 va començar a recrear-se amb tots nosaltres, d’una manera o una altra. El nostre casament no es va celebrar. Teníem dues opcions, cancel·lar-lo o ajornar-lo. Vam decidir cancel·lar-lo, no sabíem quan el podríem celebrar com cal. I ens havíem quedat sense mestre de cerimònies…

Ja ho va dir Charles Darwin “l’espècie que sobreviu és la que s’adapta millor al canvi”. Ens hem d’adaptar a la nova situació. Vam aconseguir flexibilitzar les condicions de cancel·lació, ens van tornar la paga i senyal i ens van donar la possibilitat d’una segona reserva, i ja han obert… El servei de càtering directament es va cancel·lar. Ens agrada treballar amb professionals, de manera que l’agència de viatges a la qual vam contractar la lluna de mel es va encarregar de la cancel·lació, per als bitllets ens han donat uns “tiquets” que podrem gastar en un any. L’hotel ens va tornar els diners pagats, tot i que amb un petit cost de cancel·lació. I els regals per als convidats, segur que els podrem donar. Més endavant.

Ara només esperem poder celebrar la vida, junts, per fi.

Categories